Comunicat de Premsa sobre el cas Alba de les associacions:

ASOCIACIÓN DE AFECTADOS POR DENUNCIAS FALSAS
TARRAGONA PER LA CUSTÒDIA COMPARTIDA
DONES PER LA IGUALTAT I LA CUSTÒDIA COMPARTIDA

20/12/2008

La brutal pallissa que quasi acaba amb la vida de la nena Alba es podría haver evitat, ja que aquell dia li tocava estar amb el seu pare i únic pare, per gaudir del règim de visites. I és que l’Alba no va ser víctima només dels seus maltractadors: la seva mare, i el monstre de la seva parella (que no padrastre, ni molt menys pare). També va ser víctima de l’actual sistema que discrimina de manera sistematitzada als pares separats. La mare venia incomplint impunement el règim de visites des de feia 2 o 3 mesos, al igual que milers de mares que incompleixen la llei i les sentències en aquest país, sota el beneplàcit dels fiscals que sol·liciten l’absolució amb qualsevol excusa com a argument, i els jutges que la concedeixen contra proves objectives. En aquest cas perquè la nena estava malalta, com si els pares es tornessin de cop i volta i en el moment de la separació incapacitats per a cuidar dels seus propis fills quan tenen dècimes de febre. Darrera d’aquestes excuses s’amaguen realitats malèvoles, com la utilització de la no-entrega dels fills per a fer mal al pare, per aconseguir més diners, o inclús per amagar-li situacions de maltractaments o negligències realitzades per la mare i el seu entorn. Però els jutges i fiscals segueixen preferint absoldre. Així doncs tenim a un pare que no podia estar amb la seva pròpia filla mentre intentaven matar-la.

La brutal pallissa de març de 2006 es podria haver evitat, si els organismes competents haguessin investigat seriosament i de manera diligent els maltractaments del desembre de 2005 que van precedir a la pallissa final. Ens referim als serveis socials de Montcada i Reixac, a la DGAIA del Departament de Benestar Social de la Generalitat, i als varis Jutjats que coneixien de l’existència dels maltractaments.

48 hores tenen els jutjats per actuar quan es tracta de violència contra una dona; quan es tracta d’una nena de tres anys van tardar tres mesos en actuar...malament. Perquè resulta que per a més cinisme, la mare va denunciar falsament al pare de trencar el braç a la menor, a fi de desviar l’atenció. La sola paraula de la mare va servir de prova per detenir al pare, qui no havia estat amb la nena durant el cap de setmana que van ocórrer els fets. Podem imaginar els funcionaris fent fotocopies de la darrera denuncia i canviant només els noms, entre “badall” i “badall”. La sola paraula de la mare va servir perquè el sistema mirés cap a un altre cantó (el pare), enlloc de cap al real focus de maldat. Aquests dies s’omplen la boca amb l’aniversari de la Declaració dels Drets Humans, però a l’estat espanyol es vulnera el dret a la llibertat i el dret a la presumpció d’innocència quan tenen al davant un home separat. Només falta que ens escupin a la cara.

Això sí, determinades persones segueixen negant l’existència de les denúncies falses de maltractament al més pur estil brut dels neonazis que neguen l’existència de l’holocaust. Ens preguntem si aquestes persones serien capaces de mirar a la cara de la nena Alba i dir-li que les denúncies falses no existeixen. Ens referim a les feministes radicals (que per cert de feministes no tenen res), i que formen part d’associacions d’advocades i entitats similars. Reben subvencions multimilionàries per part de tot tipus d’administracions, i tenen enllaços estrets, quan no en formen part directament, de partits polítics “d’esquerres i progressistes”, d’Instituts i Ministeris de les dones, Consells Superiors del Poder Judicial, etc. Inclús es reuneixen amb el president del govern central per dir-li com han de ser les lleis de divorci i de violència de gènere. No cal donar noms perquè ja sabem tots qui són. Bé, sí donarem un nom, el de l’Alba Garcia, alt càrrec del govern català que recentment s’ha apuntat a la moda de negar l’existència de les denúncies falses.

Pel que fa a la DGAIA, podem definir-lo com un conjunt de persones a sou per a la defensa de les santes mares. Això és el que deia el seu informe: "No es desprèn que hi hagi una situació de desemparament perquè la mare protegeix a la menor”. Sense comentaris. Que cadascú tregui les seves conclusions sobre la utilitat d’aquest departament.

En canvi, la paraula d’un pare no val res. Centenars de pares veuen com els seus fills són maltractats per la mare o per l’entorn d’aquesta, i per més que denunciïn, el sistema sempre acaba protegint al mateix: a la dona. Impunement veuen com les seves denuncies s’arxiven. Ningú els escolta: ni la DGAIA, ni els serveis socials municipals, ni els fiscals, i molts pares acaben en depressions o inclús el suïcidi.

I el més trist de tot és que aquí no es responsabilitza ningú, no dimiteixen. Tothom xiula i mira cap a una altra banda. Els jutges i fiscals segueixen actuant de forma “torticera” com es diu en castellà, aquí no passa res escolti, perquè, qui els jutja a vostès? Nosaltres, els pares separats, us condemnem a la vergonya, perquè jutges, fiscals, polítics i feministes radicals, no us podem condemnar en un jutjat, però sí podem dir que sou la vergonya d’aquesta societat.

<< Tornar a l'inici